Quan Jean-Marie Le Pen va sobrepassar Lionel Jospin i li va arrabassar el segon lloc a la primera volta de les eleccions presidencials franceses, aconseguint així participar a la segona volta contra Jacques Chirac, els diaris francesos (i de tot el món) van parlar d'un terratrèmol polític. Què és el que va succeir realment, i quina importància té? Es tracta, de fet, de dues preguntes distintes: Per què li va anar tan bé a Le Pen? I per què li va anar tan malament a Jospin? La resposta resumida és que a Le Pen no li va anar tan bé com sembla. Són els mals resultats de Jospin els veritablement significatius.

Els resultats electorals depenen en part, com és sabut, del sistema electoral. Le Pen va arribar a poc menys del 17% (i el seu antic associat i ara dissident Bruno Megret un pèl més del 2%, el que significa que entre els dos van aconseguir el 19%). No és tant, realment. Le Pen és un nacionalista populista xenòfob de dretes que combina les crides a la insularitat francesa, les diatribes contra els immigrants, un toc d'integrisme catòlic i una dosi de l'antisemitisme tradicional. És antiglobal, antieuropeu i antiamericà. Al seu moviment hi ha elements feixistes, però no utilitza primordialment la mobilització paramilitar antiparlamentària dels moviments feixistes d’entreguerres. Però qui sap fins on podria arribar si arribés al poder? Es tracta d'un personatge força desagradable, i ningú voldria que el seu moviment seguís guanyant força, i menys encara que guanyés una elecció presidencial.

Dit això, probablement el 20% dels votants de qualsevol país occidental dóna suport bàsicament a un programa semblat al de Le Pen, i gairebé tot el temps. No obstant això, no voten per ell o per algú com ell a totes les ocasions. Per què no? Això depèn de dues coses: primera, de la situació immediata del país i en particular l'estat dels què es diuen partits principals; i en segon lloc, del sistema electoral. Le Pen va aconseguir el seu 17% en gran mesura perquè tant Chirac com Jospin semblaven oferir tan poc als votants (de la dreta però igualment als de l'esquerra i fins i tot als del centre).

França compta amb un sistema poc habitual: és presidencial, però a dues voltes. El sistema nord-americà és presidencial, però amb una sola volta. I molts altres països són parlamentaris, dividint-se al seu torn en aquells en els què s'elegeix un sol membre per districte (com Gran Bretanya) i els què tenen una representació més o menys proporcional. Al sistema nord-americà les faccions polítiques es veuen més o menys obligades a treballar a l'interior d'un dels dos grans partits, si no es volen veure exclosos. Als Estats Units el 20% de Le Pen és la dreta cristiana més els falcons. Treballen a l'interior del partit republicà, i en aquest moment s'han apoderat més o menys d'ell. No voten per Pat Buchanan. El sistema britànic (parlamentari, però d'un sol membre per districte) ofereix resultats semblants als Estats Units. A d’altres sistemes parlamentaris més o menys "proporcionals", com Àustria, Dinamarca o els Països Baixos, els equivalents a Le Pen poden obtenir grans quantitats de vots i establir posteriorment els seus tractes. A Àustria els van dur al govern. L'equivalent holandès, Piet Fortijn, prova d'aconseguir-ho a les properes eleccions.

El sistema francès és molt diferent. Atès que és a dues voltes i que a la segona només passen els dos candidats millor situats, el sistema encoratja que les faccions mostrin la seva força a la primera volta i s'uneixin a un dels dos principals candidats a la segona (tot això abans de les eleccions legislatives, que també són a dues voltes). Això funciona sobre la suposició que els dos principals candidats presidencials recolliran una proporció suficient, i que els altres recolliran petites quantitats de vots. Tots pensaven que això és el que succeiria de nou aquest cop, i que la majoria dels votants de Le Pen votarien Chirac a la segona volta.

Dos mesos abans, les enquestes mostraven que Chirac i Jospin gaudien d'una posició satisfactòria, i que hi havia tres principals candidats competint pel número 3, cadascun dels quals semblava que podia arribar a un bon resultat en diferents setmanes. En cert moment semblava ser Chevènement l'agraciat. Representen l'esquerra jacobina (nacionalista, dura amb el crim i els immigrants, però socialista) que va pensar que podria atreure als votants de Chirac desencantats. Després es va difuminar, i Arlette Laguiller, la perenne candidata trotskista va ocupar el seu lloc, formulant una línia estòlida i dura d'esquerra tradicional, reclamant el vot dels comunistes i socialistes desencantats. I després va aparèixer Le Pen, qui fa un mes es mantenia a les enquestes entorn del 7%, recollint sens dubte el vot de molts dels què abans anaven a votar per Chevènement o Laguiller (els què van descendir per sota del 6%). Le Pen va obtenir un típic vot de protesta. El seu nucli dur està probablement entorn del 5-7%.

Així doncs, per què va caure Jospin per sota de Le Pen (només un 1%, dit sigui de passada)? Van haver-hi moltes raons immediates. Jospin va realitzar una campanya pèssima. Durant molt de temps es va dirigir als votants de la segona tornada provant de sonar tan pròxim a Chirac com fos possible. Això va fer que molts dels votants s'abstinguessin a la primera volta o preferissin votar a d’altres candidats menors. I a més estava el fet que, mentre que el 1995 els partits del govern actual –l’anomenada "esquerra plural", a la qual Le Monde denomina "l'esquerra gestionària", al·ludint a l'esquerra al govern que dirigeix les coses- tenien només tres candidats, aquesta vegada en tenien cinc. La menys coneguda de tots ells, Christiane Taubira, del minúscul partit d'Esquerra Radical, que competia només per establir el principi que també hi podia participar algú dels departaments d'ultramar, va aconseguir el 1,19% del vot. Si no hi hagués participat, probablement tots aquests vots haurien estat per a Jospin (ja que els radicals d'esquerra se senten més pròxims al partit socialista que a cap altre partit). Els vots de Taubira haurien permès Jospin superar Le Pen, i aleshores no hi hauria hagut terratrèmol. De fet, és molt possible que Jospin hagués arribat a guanyar la segona volta.

L’entrellat real no es troba, tanmateix, a la idiotesa de la candidatura de Taubira. Es troba al declivi ideològic dels socialdemòcrates a tots els països del món occidental. Jospin era probablement el líder socialdemòcrata més tradicionalment "esquerrà". Va encapçalar la campanya presidencial de 1995 i les eleccions legislatives de 1997 amb una retòrica d'esquerra (obligant els partits conservadors a inclinar-se cap al centre), i això va tenir un clar atractiu. Ell no era un Tony Blair! Aquesta cop se li van refredar els peus, o més aviat va deixar que els Tony Blair del Partit Socialista Francès el convencessin que havia de fer girar la seva retòrica cap a la dreta. Però això no va funcionar electoralment.

El problema dels socialdemòcrates a tots els països d'Europa (com el dels demòcrates als Estats Units) és que al llarg de 50 anys s'han anat movent tant cap al centre, i fins i tot cap al centre dreta, que no semblen defensar res que entusiasmi els votants. El 1981 la gent ballava als carrers quan Mitterrand (molt més a la dreta que Jospin) va guanyar les eleccions. Mitterrand havia promès "una altra societat". El 1983 els socialistes havien abandonat ja aquest llenguatge i aquesta promesa.

Fa molt temps ja que els socialistes no són marxistes ni tampoc revolucionaris, però aquests dies amb prou feines són socialistes (en aquesta campanya, Jospin va dir que el seu programa no era socialista). Defensen les benediccions del mercat lliure, potser amb una mica d'alleujament social. Defensen, majoritàriament, els drets adquirits dels sindicats i els treballadors estatals. Però fins i tot aquí estan començant a afeblir-se. Sí, tendeixen a ser més "social-liberals" en qüestions com els drets de les dones, dels gais i lesbianes, de la gent de color, i fins a cert punt dels immigrants. Això implica que només poden comptar amb el 20% dels vots, de la mateixa manera que Le Pen pot comptar amb un altre 20%. La resta, que ascendeix al 60%, o bé se’n va a pescar, o vota per polítics de centre incolors, o es mobilitza a les crisis nacionals per donar suport a gent com George W. Bush.

La derrota de Jospin no va ser un terratrèmol. El terratrèmol va tenir lloc fa molt de temps, quan l'esquerra va deixar d'ésser d'esquerres, i fins i tot de ser l'esquerra reconeixedora del centre. França no és la pitjor història, en tot cas. Ja va sent hora que l’anomenada esquerra mundial torni a avaluar no només cap a on es dirigeix el món, sinó també la seva estratègia electoral, per no parlar de la seva estratègia política general.

Immanuel Wallerstein (1 de maig de 2002).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).